23 de novembre de 2013
Aquell dissabte ens vam despertar als peus de l’Etna sota un sol radiant i amb la intenció de pujar amb el funicular fins 3.000 metres per veure les fumaroles del volcà. Ara bé, mentre esmorzàvem al B&B Soto Il Vulcano, la seva propietària va trucar a la centraleta per acabar de confirmar el que ens acabava de dir: fa massa vent i el funicular està aturat. Així doncs, res de volcà i a esperar fins l’endemà.
De fet, preveient que podia passar alguna cosa similar ja vam decidir quedar-nos dues nits a la zona per tenir més oportunitats. A banda, per si el vent no fos suficient també ens van comunicar que durant la nit hi havia hagut algunes explosions i que per precaució no deixaven pujar a la zona.
Així doncs, no ens va quedar altre remei que canviar de plans i vam decidir anar fins a Catània, a poc més de 15 minuts en cotxe de la casa on ens allotjàvem. Durant el recorregut no vam perdre de vista el volcà perquè s’hi estaven repetint algunes explosions (impossible d’escoltar des de la base) i deixava anar una miqueta de fum. Jo ja estava més que emocionada amb aquell filet de fum volcànic!
Però l’emoció va durar poc. Entrar a Catània amb cotxe és un caos! L’infern! Vam seguir el GPS fins al centre, després de superar diversos embussos, i a partir d’allí vam intentar trobar un lloc per aparcar. Vam acabar perduts enmig d’un mercat ambulant i dins d’una zona de vianants! No us podeu arribar a imaginar els nervis i la suada que vam passar, però quan començàvem a sortir del caos i ens dirigíem ja cap a un aparcament de pagament (va ser impossible trobar una zona gratuïta) se’m va acudir tornar a mirar cap a l’Etna, que feia estona que havia oblidat intentant sortir de l’embús. I… BOOM!
Mentre fèiem tombs amb el cotxe havia esclatat! I ara ja no era un filet de fum, era una columna enorme i una pluja de cendra que anava cap al nord! Crec que l’Àlex difícilment oblidarà l’ensurt que li va provocar el crit d’emoció que vaig fer dins el cotxe en veure aquell espectacle… Reconec que a partir d’aquí em vaig despreocupar una mica del tema aparcament i vaig decidir que la meva càmera i jo no tornaríem a perdre de vista aquella muntanya.
Un cop aparcats l’espectacle volcànic va seguir durant una bona estona. De fet, vam estar caminant pel centre voltejant constantment la mirada per si la cosa anava a més. En cap cas per por. Els sicilians estaven tranquil·líssims, així que l’únic que havíem de fer era gravar aquella imatge a la nostra memòria. I de cop i volta tot va tornar a la normalitat. De la mateixa manera que va aparèixer la columna de fum, provocada per una explosió a dins d’un dels cràters, va desaparèixer.
Així doncs, a partir d’aquí tota la nostra atenció se la va emportar Catània, la segona ciutat més gran de Sicília. El centre neuràlgic és la Piazza del Duomo, declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Al mig hi ha la Fontana dell’Elefante i davant seu la Catedral de Santa Àgueda. A banda, des d’aquesta mateixa plaça hi surten un munt de carrers on s’hi ubica La Pescheria (el mercat del peix), on es ven tot tipus de peix fresc, fins i tot, per menjar allí mateix. És altament recomanable anar-hi al matí i un espectacle per tots els sentits. A més, a mesura que t’hi vas endinsant acabes enmig del mercat de fruites i verdures, conegut com La Fiera, d’on és impossible sortir sense haver comprat res. Nosaltres vam picar amb un bon tros de parmesà i uns quants festucs.
Un cop recorreguts tots els carrerons del centre, tenint en compte el que ens havia costat entrar a la ciutat, vam decidir anar a buscar el cotxe per marxar cap a Taormina a dinar. La distància entre les dues ciutats és de poc més de 50 quilòmetres, però vam estar gairebé dues hores per arribar-hi. Una per sortir de Palerm i una mes per l’autopista. El meravellós espectacle de l’Etna havia deixat anar una pluja de cendra que havia cobert tot al seu pas al nord de l’illa i per l’autopista només es podia circular per un carril i a una velocitat moderada per no patinar.
De fet, l’estampa que ens vam trobar en arribar a Taormina era increïble. Un malson pels seus habitants, però al·lucinant per nosaltres. Tota la ciutat estava sota una capa de cendres negres. Resultat? Escombres, màquines excavadores i bosses de brossa enormes per intentar tornar el més ràpid possible a la normalitat.
Aparcar a Taormina és molt complicat, sobretot durant els mesos d’estiu o en temporada alta. És per això que hi ha la possibilitat de deixar el cotxe al nord del centre urbà, a l’aparcament Lumbi, des d’on surt un autobús que va cap al centre. Si no, una altra opció per arribar al centre, és deixar el cotxe a l’aparcament del funicular i fer-lo servir per pujar fins a dalt de la muntanya. Al novembre nosaltres no vam tenir gaire problemes, tot i que vam haver d’acabar pagant (5€ per tres hores) per aparcar.
Després de dinar per 29 euros un antipasto i dos copiosos plats de pasta a la Trattoria Rosticepi (Via S. Pancrazio,18) ens vam dirigir cap a la principal atracció del municipi: el Teatre Grec. L’entrada val 8 euros, però asseure’s en aquella graderia amb vistes al Mediterrani i a l’Etna no té preu. És un dels teatres antics més bonics que recordo. Suposo que l’emplaçament hi fa moltíssim, però l’espai està molt ben conservat i us asseguro que és fàcil perdre-hi la noció del temps.
Després de fer desenes de fotos i de comprovar la textura de la cendra volcànica que xafàvem (és curiós com no embruta gens), ens vam passejar pel Corso Umberto I i els seus carrerons, una zona que durant l’estiu acostuma a ser el destí de bona part de la jet set italiana. Aquell dia era un anar i venir d’escombres. A més, tot i ser finals de novembre no vam voler deixar passar l’oportunitat de menjar-nos un bon gelato.
Un bon tram de tornada per l’autopista va tornar a ser a 50 quilòmetres per hora i entremig de muntanyes de cendra. Ara bé, quan estàvem a mig camí vaig veure un fil de lava que descendia des d’un dels cràters de l’Etna (segon crit d’emoció del dia i segon ensurt per l’Àlex que tornava a estar concentrat en la carretera…). Això va ser el que ens va fer desviar una mica de la ruta i intentar apropar-nos a altres pobles de la base del volcà per veure els reguerons de magma des de més a prop, però quan hi vam arribar els núvols havien cobert el cim i ja no vam veure res. Tot i això, no tothom pot dir que en un mateix dia ha vist una explosió volcànica i un filet de lava!
Cansats a més no poder de tantes emocions, vam tornar a sopar a l’Osteria Garibaldi (via Garibaldi, 30) de Nicolosi, on vam repetir l’experiència de menjar una pizza amb crosta feta de formatge i on ens vam estar preguntant si l’endemà l’Etna donaria una treva i ens deixaria arribar fins a les seves fumaroles…
Històries d'una càmera 